Segona guerra dels Cent Anys

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Segona guerra dels Cent Anys

48° 41′ 27″ N, 9° 08′ 26″ E / 48.690959°N,9.14062°E / 48.690959; 9.14062
Tipus	guerra
Interval de temps	1688 - 1815
Data	1689
Localització	Europa
Participant	Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda França Regne d'Anglaterra Regne de la Gran Bretanya Imperi Britànic Regne de França Primera República Francesa Primer Imperi Francès

La segona guerra dels Cent Anys és una expressió que descriu tota la sèrie de conflictes militars en què s'enfrontaren al Regne de la Gran Bretanya i França des del 1688 fins al 1815. Igual com el de guerra dels Cent Anys (1337-1453), aquest terme no designa pas una guerra en concret, sinó un estat de guerra persistent entre dues potències rivals. L'ús de segona guerra dels Cent Anys com a concepte genèric indica una interrelació entre totes les guerres com a fases d'una lluita entre França i Gran Bretanya pel domini mundial.

Les diferents guerres francobritàniques del segle xviii sovint implicaren altres potències europees en grans aliances; però, excepte en el cas de la guerra de la Quàdruple Aliança, França i Gran Bretanya sempre foren enemics. Per la seva amplitud, algunes d'aquestes guerres, com ara la guerra dels Set Anys, s'han considerat com a guerres mundials, ja que es donaren batalles a les colònies de l'Índia i d'Amèrica, com també a tot arreu de les rutes oceàniques. La sèrie de guerres va començar amb l'accés al tron de Guillem III arran del triomf de la Gloriosa Revolució del 1688, en què fou destronat Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia, el qual s'exilià a França sota la protecció de Lluís XIV.

Durant el segle xvii, tant Jaume I d'Anglaterra i VI d'Escòcia com el seu fill i successor Carles I havien evitat implicar-se en la guerra dels Trenta Anys, com també havien procurat mantenir bones relacions amb França, política aquesta continuada després tant pel règim republicà d'Oliver Cromwell com per la monarquia restaurada de Carles II i Jaume II. Ara bé, Guillem III, considerant-se el campió del protestantisme, va voler combatre la monarquia catòlica de Lluís XIV. Les tensions continuaren durant les següents dècades, quan França va donar suport als pretendents jacobites, descendents del destronat Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia, que disputaven el tron als successors de Guillem III.

Després de mort Guillem III, l'oposició francobritànica va girar al voltant ja no de la religió sinó de l'economia i el comerç, ja que tots dos estats aspiraven a aconseguir el domini colonial d'Amèrica i l'Àsia, qüestió aquesta en què la guerra dels Set Anys (1756-1763) va tenir uns resultats decisius.

La rivalitat va continuar arran de l'oposició britànica a la Revolució Francesa i de les guerres de la Gran Bretanya contra la República Francesa i contra l'Imperi napoleònic. La derrota de Napoleó el 1813 en la Batalla de Leipzig, seguida el 1815 per l'Imperi dels Cent Dies i Waterloo, va posar fi a l'estat de guerra permanent entre França i la Gran Bretanya. Per això, el discurs usat en cadascun dels dos països per a referir-se a l'altre va evolucionar de la idea de l'“enemic natural” cap a l'acord i la tolerància envers l'altre. Un segle més tard, França i Gran Bretanya van ser capaces d'arribar a l'entesa cordial, demostrant així que tant la primera com la segona guerres dels Cent Anys eren una cosa del passat. Van continuar les diferències culturals, però el conflicte violent s'havia acabat.